dissabte, 26 de setembre del 2015

Ruta Medieval I. Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995

Terrassa interactiva
L'any 1995 l'Ajuntament de Terrassa editava un CD-ROM, Terrassa interactiva, en el qual hi vam col·laborar Xavier Marcet, Àngels Rodulfo i jo mateixa. Dirigit per Santi Rius i coordinat per Josep Rifà comptà amb nombroses aportacions de particulars i del Servei de Promoció Turística de l'Ajuntament i de l'Escola d'Arts Aplicades de Terrassa, entre d'altres institucions i particulars. Fa vint anys i, possiblement, poques còpies o ni una es poden obrir si no s'han digitalitzat a temps.
Entre els continguts que em van encarregar hi havia unes rutes turístiques que aniré desglossant i compartint aqui ja que encara conservo els textos.

RUTA MEDIEVAL (primera part)
Itinerari:
1.- Carrer Gavatxons: Torre de la Muralla
2.- Carrer Gavatxons-Carrer Cremat: Torre del Palau
3.- Plaça de la Creu Gran: Creu de Terme
4.- Pont de Sant Pere
5.- Plaça de Mossèn Homs: Esglésies de Sant Pere
6.- Carrer Salmeron: Castell-Cartoixa de Vallparadís
7.- Carrer Serrano: Mas de la "Castlania"                                
            Amb aquest itinerari farem un recorregut pel pa­trimoni històric de l'època me­dieval que actualment es con­serva a la ciutat de Te­rras­sa. No es coneixen restes materials del naixement de la Vila de Terrassa com a tal fins el segle XIII, però es documentada l'existència del "Terracium Castellum" des del segle IX. El nom de Te­rracium Castellum (que més tard esdevindrà Terrassa) es troba citat per primera vega­da en la Carta Capitular que Carles el Calb va expedir l'any 844 a Tolosa del Llen­guadoc a favor dels habitants del castell de Terrassa de Barcelona.
            El Castell de Terrassa va ser el vertebrador administratiu, més que l'aglutinador demogràfic, d'una societat pagesa que, cap a final del segle XII, va entrar de ple en el procés de feudalització. Les petites unitats pageses, nascudes en el procés de repoblació dels segles IX-X, van caient en l'òrbita del domini senyorial i la jerar­quia comtal. Fins a finals del segle XII el nucli poblacio­nal creat al voltant del Castell de Terrassa era de poca importància. No fou fins al segle XIII en què Terrassa esdevingué una vila nascuda amb l'impuls del seu mercat i de la política comtal de reforçar el poblament de les viles, per obtenir-ne un millor control polític i tributari. En el cas de Terrassa la política de poblament reial queda ben palesa en el privilegi atorgat per Jaume I, concedint a la vila la celebració d'una fira anyal i l'obligació de ser pas obligat en el camí Barcelona-Manresa. Elements que dinamitzaven el comerç i que pretenia evitar que les males comunicacions aboquessin Terrassa a una mena de cul de sac geogràfic.
            A partir del segle XII i com a conseqüència de la po­lítica fiscal dels comtes-reis catalans, trobem un agrupament humà concentrat que aglutinava part del po­bla­ment dispers dins la ju­risdicció del Castell de Te­rrassa. Aquest poblament es­tava ubicat dins d'una es­tructura murada, constatada arqueològicament sobretot amb la localització de part del fossat exterior i una torre quadrada que formava part de la muralla defensiva de la vila conservada al mur nord del llindar entre els edificis núm. 17 i 19 de l'ac­tual carrer dels Gavatxons (és la Torre de la Muralla dels segles XIII-XIV. Considerem el segle XIII com la data de construcció del recinte murat de la vila de Terrassa: muralla, torres, portes, fossat, etc. Limitava amb els actuals carrers dels Gavatxons, a l'est; del Vall, al sud; el Raval de Montserrat, al nord; i, a l'oest, el Portal de Sant Roc. Les muralles eren de tàpia i amb una alçada de 4'66 m; les torres, també de tàpia amb els angles amb carreus de pedra i de planta quadrangular; i el fossat, a uns dos metres de la torre, paral.lel a la muralla, mesurava 5 m. d'ample per 3'5 m. de profunditat i estigué obert fins a la seva inutilització al s. XV-XVI, quan es cobrí i es començaren a construir edifica­cions al seu damunt, que amb distintes remodelacions han arribat fins a nosaltres.


dijous, 24 de setembre del 2015

Preservem la memòria

Enguany farà 75 anys de l'assassinat d'en Lluís Companys i el govern de la Generalitat ha declarat el dia 15 d'octubre -el dia en què fou afusellat el president de Catalunya- Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la dictadura franquista. Una iniciativa que necessitarà de la col·laboració de la societat civil ja que pretén donar visibilitat a vivències desconegudes fins ara, tant de particulars com d'entitats i/o institucions.
Tothom és hereu d'aquella guerra civil i dictadura posterior i tothom té un o més avantpassats que van patir, en major o menor mesura, aquells fets i el silenci que la por va convertir en un membre més de les famílies catalanes. El silenci -a casa meva- es va acabar el mateix dia de la mort del dictador. Tot i així, les vivències de l'avi Joan Campderrós Benet -les de la guerra i postguerra- van saltar una generació: no les va explicar mai a la meva mare, en canvi, una mica a contracor a mi em va parlar de la repressió a Terrassa, del front de la Sentiu de Sió, de com ferit en un genoll va arribar en tren a Terrassa camí de Barcelona, com va recular amb l'exèrcit republicà i va ser humiliat -com la resta de soldats- a l'arribada a Argelers, com en va fugir amb el seu amic Ignasi Freixa, el pas per l'Hospital militar de Saragossa on va ser testimoni dels maltractaments que patien les dones dels "rojos" i, finalment, la pèrdua de l'aval en mans de qui l'havia de lliurar a les autoritats.
Parlant amb altres familiars de republicans o franquistes ha estat habitual que siguin els néts els primers a conèixer aquestes vivències tan íntimes i doloroses. Els anys fan que el dolor sigui menys intens i se'n pugui parlar amb una certa serenitat. Més quan no se n'ha conservat cap record escrit o gràfic.
Hem de ser els néts els qui col·laborem amb aquesta iniciativa del Memorial Democràtic per homenatjar totes les persones anònimes que es van veure obligades a patir perquè un grup de militars, polítics i burgesos van creure que estaven en possessió de la veritat i que podien disposar de les vides dels altres.     

dissabte, 19 de setembre del 2015

La difusió als centres i instituts d'estudis

El novembre de 2009 l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana organitzaren el Congrés “Centres d’Estudis, Universitats i Administracions”. Vaig presentar-hi una comunicació en format virtual que recollia la meva experiència com a voluntària a un centre d’estudis. El text té una segona part que ha quedat obsoleta –acostuma a passar en treballs de recerca i com no passarà en reflexions personals!-, però la primera part té encara una vigència absoluta que comparteixo avui de nou perquè el text ha restat inèdit.  
La difusió als centres i instituts d’estudis
Estarem tots força d’acord que la gestió de qualsevol d’aquestes entitats ha de tenir en compte aspectes com la conservació del patrimoni –en un sentit ampli del terme-, la investigació –delimitada pels interessos o la disciplina en què s’han format els seus membres- i la divulgació de les diferents activitats i dels treballs de recerca que s’hi coordinen. Possiblement és aquest darrer aspecte el més difícil de planificar i el més costós ja que s’hi esmercen molts recursos i, malauradament, es poden assolir uns resultats ben minsos. Quan valorem la resposta rebuda per part de les persones a qui pensàvem que interessaria l’activitat, si el dia a dia ens permet fer-ho ja que poques de les nostres associacions disposen de personal remunerat o, si en disposen, les jornades laborals són ben reduïdes, hauríem d’aprofitar per fer un exercici d’autocrítica constructiva. Amb aquesta reflexió, ens allunyaríem de tòpics –sovint victimistes- i hauríem de poder prendre decisions sobre els canvis que caldria introduir per intentar millorar tant la imatge que projectem, com la incidència sobre el nostre públic potencial, o sigui, els nostres usuaris/àries. 
Qui són els usuaris/àries dels centres d’estudis?. La pregunta pot semblar  absurda i, fins i tot, ingènua. La resposta espontània seria: els nostres socis i sòcies o també podria ser tothom. Però, més enllà dels associats/des que, a vegades tampoc són els participants més actius i assidus a les nostres activitats, quan celebrem una activitat, a qui tenim com a públic?. Hi ha usuaris/àries fidels, és cert (socis, investigadors professionals, estudiosos i públic habitual als actes culturals), d’altres d’espontanis (aquells a qui una determinada activitat els pot resultar atractiva per la temàtica que s’hi tractarà) i els obligats (generalment estudiants universitaris i de secundària dirigits per algun dels seus professors). Dins del grup de fidels n’hi ha que ho són de forma esporàdica (els assistents a un determinat acte, al Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, la presentació de la revista Terme té un públic fix). Entre els espontanis n’hi ha que poden repetir assistència amb una certa regularitat però no arriben a comprometre’s amb l’entitat i qui sap si els qui participen en un taller didàctic, venen a veure una exposició o se’ls publica el seu treball de recerca de batxillerat o de final de carrera, algun dia es mostraran més predisposats a col·laborar amb nosaltres.
El cert és que als usuaris que tenim actualment hi hem d’afegir els possibles usuaris potencials que hem de trobar entre els docents, estudiants, professionals de disciplines afins, gestors culturals, membres d’altres associacions i entitats, periodistes, immigrants… és a aquests a qui hem de dedicar els nostres esforços. Dedicar-los a tothom és impossible ja que les persones indiferents o hostils a les activitats que programem no respondran, mai s’interessaran per conèixer el que fem per més facilitats que els donem, ni vindran a les nostres activitats, ni llegiran cap article ni cap llibre d’un membre d’un centre d’estudis i els nostres recursos personals i materials són limitats i els hauríem d’administrar raonablement.

Si creiem que els nostres usuaris estan força satisfets amb la nostra actuació, caldria que fóssim capaços d’identificar què volen els nostres possibles usuaris. Oblidant una vegada més que som voluntaris i no gestors culturals professionals, hauríem de fer aquest esforç i, des de les nostres entitats, avaluar als destinataris de les nostres activitats segons la seva tipologia: un taller didàctic o uns materials pedagògics no van adreçats al mateix públic que unes jornades, uns congressos o uns cursos de formació. No ser-ne conscient és un error perquè no programem activitats especialitzades destinades a diferents col·lectius i a possibles futurs socis i sòcies dels nostres centres i instituts. 

dimarts, 15 de setembre del 2015

Una imatge, una història

Cent anys d’expansió urbanística en convivència amb un entorn natural i històric     

La imatge del pont del Passeig i l’avinguda Jacquard, després de la nevada del dia de Nadal de 1962, encara és molt similar a la dels inicis de la urbanització del barri de Vallparadís –que va prendre el nom de l’antic castell-cartoixa de Terrassa i dels terrenys de jurisdicció reial, aleshores propietat de la família Mauri-; s’hi reconeixen tres dels seus edificis més representatius.



Nevada del desembre de 1962. Autor: Fèlix Carol. Procedència: Fons Fèlix Carol. AMAT

A finals del segle XIX s’havia construït el pont de 112 metres trencant un dels límits naturals de la ciutat: el torrent de Vallparadís que travessa Terrassa de nord a sud. Els primers edificis a l’altra banda del pont, inaugurats el 1904, van ser: al fons, l’Escola Industrial –on s’han cursat estudis de peritatges i enginyeries industrials- i, ocupant gairebé tota la part dreta, el Vapor Sala –fàbrica dedicada a la filatura d’estam-. El 1913 l’arquitecte municipal Josep Coll i Bacardí (Barcelona 1878 – Terrassa 1917) hi projectà la construcció de la seva residència familiar; la casa, a l’esquerra i aixecada a pocs metres de distància de les restes del castell medieval, és un habitatge de notables dimensions, voltat per un jardí. És de planta rectangular, format per la suma de cossos d’alçades i formes diferents, el darrer dels quals va ser afegit a la part posterior de la casa, el 1926. És el de més alçada, té forma de torre quadrangular i una terrassa. Les façanes són arrebossades i esgrafiades amb motius florals; destaquen el gablet que alberga amb una imatge de sant Josep, el patronímic de l’arquitecte, i una finestra gòtica que prové d’edificis enderrocats de la Via Laietana de Barcelona. La tanca del jardí, amb pilars decorats amb trencadís ceràmic, cada un d’ells de color diferent, té unes reixes de ferro forjat de regust modernista. A l’interior encara es conserva el terra original en ceràmica de l’època i la teulada està formada per teules de ceràmica vidriada. La prematura mort de Coll i Bacardí va provocar un canvi en la propietat de la casa, en el seu ús i la pèrdua del nom originari. Ernest Baumann, un representant de llanes suís, hi instal·là als anys vint la seva residència i el seu despatx comercial, fins el 1963.
A finals dels anys quaranta l’Ajuntament esdevenia propietari dels terrenys de la família Mauri, fet que va conduir a la reconstrucció del castell-cartoixa. Durant la dècada dels cinquanta, excavacions arqueològiques i treballs de restauració van convertir el castell del s. XII en Museu Municipal d’Art (1959). Tres anys abans s’inaugurava el Col·legi Major per allotjar als universitaris que arribaven de tot l’Estat i de Llatinoamèrica; el solar que ocupa, davant l’edifici de l’Escola Industrial, va ser cedit gratuïtament per l’Ajuntament. Avui, l’antic torrent de Vallparadís s’ha convertit en el principal parc de la ciutat, un gran espai verd pels terrassencs; la Casa Baumann allotja el servei municipal de Joventut i Lleure; els edificis universitaris formen part del Campus Terrassa de la UPC i el Vapor Sala ha donat pas a nous edificis universitaris i a una de les futures estacions del metro del Vallès.

Publicat a: Frontissa, núm. 25. Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, juny 2013.


diumenge, 13 de setembre del 2015

Bones intencions

Amb aquest bloc pretenc publicar alguns articles de petit format sobre història local de Terrassa -que és el que més conec- i potser alguns relats curts que de tant en tant escric. També intentaré ressenyar llibres d'història de Terrassa que es publiquin a partir d'ara -cosa cada vegada més difícil ja que els darrers anys s'ha produït una important davallada en l'activitat professional dels historiadors i historiadores-.
Ja se sap: la història "no serveix per res". Afortunadament encara quedem uns quants tossuts que insistim en la necessitat d'estudiar el nostre passat a partir de la documentació que s'ha preservat i de la memòria de les persones que han viscut els fets que volem conèixer profundament. Estudiant i analitzant es fa camí.