El novembre de 2009
l’Institut Ramon Muntaner i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla
Catalana organitzaren el Congrés “Centres d’Estudis, Universitats i
Administracions”. Vaig presentar-hi una comunicació en format virtual que
recollia la meva experiència com a voluntària a un centre d’estudis. El text té
una segona part que ha quedat obsoleta –acostuma a passar en treballs de
recerca i com no passarà en reflexions personals!-, però la primera part té
encara una vigència absoluta que comparteixo avui de nou perquè el text ha
restat inèdit.
La difusió als centres i instituts d’estudis
Estarem tots força d’acord que la gestió de qualsevol
d’aquestes entitats ha de tenir en compte aspectes com la conservació del
patrimoni –en un sentit ampli del terme-, la investigació –delimitada pels
interessos o la disciplina en què s’han format els seus membres- i la
divulgació de les diferents activitats i dels treballs de recerca que s’hi
coordinen. Possiblement és aquest darrer aspecte el més difícil de planificar i
el més costós ja que s’hi esmercen molts recursos i, malauradament, es poden
assolir uns resultats ben minsos. Quan valorem la resposta rebuda per part de
les persones a qui pensàvem que interessaria l’activitat, si el dia a dia ens
permet fer-ho ja que poques de les nostres associacions disposen de personal
remunerat o, si en disposen, les jornades laborals són ben reduïdes, hauríem
d’aprofitar per fer un exercici d’autocrítica constructiva. Amb aquesta
reflexió, ens allunyaríem de tòpics –sovint victimistes- i hauríem de poder
prendre decisions sobre els canvis que caldria introduir per intentar millorar
tant la imatge que projectem, com la incidència sobre el nostre públic
potencial, o sigui, els nostres usuaris/àries.
Qui són els usuaris/àries dels centres d’estudis?. La
pregunta pot semblar absurda i, fins i
tot, ingènua. La resposta espontània seria: els nostres socis i sòcies o també
podria ser tothom. Però, més enllà dels associats/des que, a vegades tampoc són
els participants més actius i assidus a les nostres activitats, quan celebrem
una activitat, a qui tenim com a públic?. Hi ha usuaris/àries fidels, és cert
(socis, investigadors professionals, estudiosos i públic habitual als actes
culturals), d’altres d’espontanis (aquells a qui una determinada activitat els pot
resultar atractiva per la temàtica que s’hi tractarà) i els obligats
(generalment estudiants universitaris i de secundària dirigits per algun dels
seus professors). Dins del grup de fidels n’hi ha que ho són de forma
esporàdica (els assistents a un determinat acte, al Centre d’Estudis Històrics
de Terrassa, la presentació de la revista Terme té un públic fix). Entre els
espontanis n’hi ha que poden repetir assistència amb una certa regularitat però
no arriben a comprometre’s amb l’entitat i qui sap si els qui participen en un
taller didàctic, venen a veure una exposició o se’ls publica el seu treball de
recerca de batxillerat o de final de carrera, algun dia es mostraran més
predisposats a col·laborar amb nosaltres.
El cert és que als usuaris que tenim actualment hi hem
d’afegir els possibles usuaris potencials que hem de trobar entre els docents,
estudiants, professionals de disciplines afins, gestors culturals, membres
d’altres associacions i entitats, periodistes, immigrants… és a aquests a qui
hem de dedicar els nostres esforços. Dedicar-los a tothom és impossible ja que
les persones indiferents o hostils a les activitats que programem no
respondran, mai s’interessaran per conèixer el que fem per més facilitats que
els donem, ni vindran a les nostres activitats, ni llegiran cap article ni cap
llibre d’un membre d’un centre d’estudis i els nostres recursos personals i
materials són limitats i els hauríem d’administrar raonablement.
Si creiem que els nostres usuaris estan força satisfets
amb la nostra actuació, caldria que fóssim capaços d’identificar què volen els
nostres possibles usuaris. Oblidant una vegada més que som voluntaris i no
gestors culturals professionals, hauríem de fer aquest esforç i, des de les
nostres entitats, avaluar als destinataris de les nostres activitats segons la
seva tipologia: un taller didàctic o uns materials pedagògics no van adreçats
al mateix públic que unes jornades, uns congressos o uns cursos de formació. No
ser-ne conscient és un error perquè no programem activitats especialitzades
destinades a diferents col·lectius i a possibles futurs socis i sòcies dels
nostres centres i instituts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada