Les cases barates d'en Maurí a Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995.

     Les cases d'en Maurí: La llicència d'obres és de 1859. El seu autor va ser Jacint Matalonga. És un conjunt de cases seriades entre mitgeres, de coberta unificada a dues vessants, planta baixa i pis. Es va seguir l'estructura de "casal" tradicional a Terrassa. La façana és estreta (4 ó 5 m.), però la gran profundi­tat permet l'eixida posterior. De composició molt simple, presenten a la planta baixa portal d'arc rebaixat i finestra amb reixa. Al pis, balcó sobre el portal amb barana de ferro de barrots llisos. De vegades apareix una finestra a un costat. La seva pròpia tipologia, la seva situació i el seu caràcter seriat que no ha sofert pràcticament modificacions, el fa un conjunt urbà de força interès, malgrat l'escàs valor artístic.

Es pot trobar més informació sobre aquestes cases a: 

www.poblesdecatalunya.cat

recordsdeterrassa.wordpress.com

ca.wikipedia.org

arxiumunicipal.terrassa.cat/biblioteca/Terrassa-historials-i-efemerides.pdf

invarquit.cultura.gencat.cat

joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2015/10/masia-de-can-marsans-els-mauri.html

modernistespuntcom.blogspot.com.es/p/terrassa.html

Miquel Solé i Sanabra. Preservació o desaparició del patrimoni. Una reflexió constructiva a: TERME núm. 10. Novembre, 1995 (www.raco.cat)

Els Magatzems dels voltants de carrer del Nord: Font Batallé, Aymerich, Amat i Jover, Torras, Corcoy i Institut Industrial dins Terrassa interactiva, Ajuntament de Terrassa, 1995

Autor: Rafael Aróztegui

Magatzem Font Batallé. És de 1910. L'autor va ser Melcior Viñals i Muñoz. És un edifici cantoner, de dues plantes, que ha sofert modificacions i, actualment, és la seu de les oficines d’una entitat bancària. La façana s'ordena segons uns eixos verticals i horitzontals que venen marcats per la forma del solar i per la disposició de les finestres, separades tan sols per pilastres, ocupant quasi la totalitat del mur. Es conserven dos balcons, un rodó a la cantonada, que contrasta amb la línia recta predominant i una balconada al damunt de l'entrada principal que serveix d'eixida de la galeria corresponent.

Magatzem Aymerich, Amat i Jover, conegut també com a magatzem Farnés. Avui dia és la seu de l'Arxiu Tobella. El 1899 és va construir el magatzem Alegre i, de 1904 a 1905, el magatzem Aymerich, Amat i Jover. L'autor fou Lluís Muncunill. És un edifici format per dos antics magatzems, l'Alegre amb façana al carrer Sant Llorenç i l'altre a la placeta de Saragossa que comuniquen entre si, formant un sol espai i amb l'única separació d'un envà amb una porta. El magatzem Alegre consta de planta baixa i pis, té una estructura de pilars de fosa i bigues de ferro, coberta amb quatre voltes de maó atirantades i claraboia zenital. El magatzem Farnés, és l'exemple representatiu de l'adaptació de la tipologia clàssica de "casal" a un edifici de tipus industrial, consta de planta baixa i dos pisos. La façana és simètrica, d'esquema vertical, que s'accentua per la forma de les obertures, de grans arcs pa­rabòlics que van lligant en sentit ascendent fins a rematar en uns gablets escalonats primer i en arc al coronament. La planta baixa presenta dos arcs parabòlics amb relleus de pedra arenisca. La planta primera té balconada de ferro i perfils motllurats de ciment als arcs. La superior presenta el mateix esquema, però amb balcons. Aquesta obra forma part del conjunt de construccions modernistes de Muncunill de major influència gaudinista. Els dos magatzems formen actualment un sol edifici dividit en dues zones per una escala monumental. L'accés des del segon al tercer pis es fa mitjançant una escala de cargol. L'equipament interior estava tractat fins a l'últim detall. Tant la fusteria com els treballs de forja de la barana i poms de portes són una autèntica obra d'artesania.

Autor: Rafael Aróztegui

 Procedència: ca.wikipedia.org

Magatzem Torras és conegut com a Cal sastre d'Olesa. Va ser construït el 1914. D'estil modernista, el seu autor fou Melcior Viñals. És un edifici situat a l'entroncament de dos carrers i amb una mitgera. De planta quasi triangular, consta de planta baixa i pis. L'edifici, resolt en cantonada, presenta dos cossos horitzontals diferenciats per la gran balconada del primer pis que recorre tota la façana. Les obertures de la planta baixa han estat reforma­des, mantenint la sanefa de trencadís que separa els aparadors de l'entresolat. Les obertures del primer pis conserven tota la decoració original, amb guardapols i relleus en brancals. L'edifici és acabat amb un gran ènfasi en cantonada, amb un gablet motllutat i flanquejat per dos pinacles. La resta de la decoració segueix el mateix tractament, en cornises, motllures, gablets laterals i decoració superposada de procedència modernista. El tractament de la façana és en estuc dibuixat amb línies de carreus.

Procedència: ca.wikipedia.org

Magatzem Corcoy. És de començaments del segle XX. El seu autor va ser Melcior Viñals. Ens trobem amb un habitatge unifamiliar entre mitgeres de planta baixa i un cos central més elevat que dóna lloc a un altre pis. Els elements de façana presenten una disposició simètrica, amb la porta d'entrada al mig i una finestra vertical a cada costat. A sobre la porta s'obre una altra finestra que dóna accés al pis superior. Dins la senzillesa de l'edifici, l'element que el caracteritza ve donat per les formes de les finestres en arcs de ferradura, els remats modernistes i l'acurat acabament en cornises i baranes.

Magatzem Corcoy abans de la seva recent restauració. Procedència: ca.wikipedia.org

Detall de la cúpula de l'antic magatzem Freixa i Sans a dalt i façana sota aquestes línies. Procedència: ca.wikipedia.org

Institut Industrial (antic magatzem Freixa i Sans). Va ser construït entre els anys 1893 i 1894. És un edifici d'estil arquitectònic eclèctic. Els seus autors van ser Joan Trais, Baltasar Gorina i Vicenç Aymerich. És un antic magatzem que destaca de la resta dels magatzems indus­trials de Terrassa per la seva tipologia i caràcter monumental. Es tracta d'un edifici voltat de jardí amb façana a quatre carrers. El conjunt està clos per una tanca de pedra i reixa de ferro. L'edifici és de planta quadrada, amb quatre cossos rectangulars perimetrals disposats al voltant d'un gran espai central cobert amb una cúpula vuitavada d'il·luminació zenital mitjançant una llanterna a una alçada de 14 metres. La façana principal és simètrica, amb un cos central que sobresurt en alçada i que dóna lloc al vestíbul cobert amb una volta de canó ornada amb cassetons. El 1893 el terrassenc Pasqual Sala i Sallés féu construir l'edifici, per a instal·lar-hi un magatzem de panyos; el 1900 comprà l'edifici la casa Freixa i Sans com a seu del magatzem. Des de 1952 allotja l'Institut Industrial de Terrassa, per la qual cosa els seus interiors van ser adaptats al canvi d'ús i remodelats en part.

Els vapors del carrer de La Rasa. Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995

El Vapor Amat, conegut també per naus de Ca l'Izard i CATEX. L'origen d'aquest vapor es remunta al 1833. El 1876 es va fer una reforma i la construcció de les naus és de l'any 1921. L'autor de les naus va ser Lluís Muncunill i Joan Baca i Reixach féu l'acabament de les obres. Ens trobem davant d'una nau subdivi­dida longitu­dinalment en dues crugies, separades per pilars de fosa, amb voltes de quatre punts tirantades de maó de pla, que es reflexen a l'exterior en un ritme de volums semi-esfèrics, rematats per torrents de ventilació. Tot l'edifici és bastit en obra de totxo massís i respon als corrents modernistes de l'època. És excepcional el tractament donat a les teulades, que proporcionen llum zenital i respiració a través d'un sistema de cúpules a l'antiga sala de tints. Després d'anys d'abandó, el 1986 es va inaugurar la Sala Muncunill, fruit de la remodelació de la nau dedicada als tints. Davant de la nau i alineada al carrer, ha estat urbanitzada i enjardinada una plaça de nou disseny on s'ha mantingut l'antiga xemeneia del vapor. L'autor de l'obra és Francesc Bacardit i Segués. 

La xemeneia de l'Izard, que és com se la coneix, està formada per una base quadrada i un fust tronco-cònic. Construïda a la manera tradicio­nal, de totxo vist, la base té un cert aspecte monumen­tal, de pedestal, amb requadres a les cares i motllures a la part inferior i superior, des d'on emergeix el fust, de totxo aplanti­llat. Sembla escapça­da.

Vapor Marcet, l'antiga fàbrica Marcet-Poal fou construïda entre 1914 i 1920. Els arquitectes Josep Mª Coll i Bacardí i Lluís Muncunill i Parellada van ser els constructors. Aquest edifici industrial té dues plantes, coberta a dues aigües i és cantoner. Es veu una utilitza­ció del totxo vist com a element bàsic de construcció i ornamen­tació, encara que d'una manera molt sòbria. Els fines­trals, d'arc rebaixat, s'agrupen de dos en dos separats per finíssims envans que semblen més mainells. Les façanes, molt planes, incorporen elements classicistes com cornises i frontó triangu­lar. Al costat d'aquesta nau hi ha un cos destinat a oficines que segueix el mateix esquema de façana, però que en l'aspecte ornamental s'enriqueix amb una sèrie d'elements de procedència modernista: apareixen finestrals en arc de mig punt, balcons i reixes amb formes arrodonides per la part inferior i ceràmica vidriada. Aquest cos s'aixeca sobre un sòcol de pedra, façana estucada i com a remat presenta una artística tortugada ceràmica que lliga amb la cornisa. A la planta pis hi ha un espai únic amb il·luminació zenital. L'estructura de la nau és a base de 3 crugies suportades per dues fileres de pilars de fosa entre els que se situen voltes atirantades de canó rebaixa­des. Ocupat actualment pel Col·legi Lanaspa, l'edifici, manté la tradició arquitectònica del totxo vist, típica en la indústria terrassen­ca. Al costat es troba l'antic magatzem Marcet, obra de Coll i Bacardí, que mostra solucions decoratives típiques del modernis­me. En aquest indret s'instal·là el 1833 la primera màquina de vapor de Terrassa, que fou la segona de tot Espanya.

Vapor Ventalló, data de 1897. L'autor és Lluís Muncu­nill. Consta d'una nau de dues plantes, coberta a dues aigües i construït de totxo arrebossat. A les façanes destaca el ritme de finestrals dobles, geminats mitjançant una fina columna de fosa a manera de mainell, que es repeteix a les dues plantes. L'estructura és a base de pilars de fosa, que suporten jàsseres metàl·liques transversals i voltes atirantades de canó rebaixat en PB i cavalls de fusta molt interes­sants a la coberta.

30 TERMES

Avui m’ha arribat la invitació per assistir a la presentació del número 30 de la revista TERME –acte que se celebrarà el proper 16 de desembre a l’Arxiu Històric de Terrassa i Comarcal del Vallès Occidental, a partir de les set de la tarda-.

Des d’aquell primer número, aparegut l’any 1986 i dedicat a la guerra civil a Terrassa, TERME ha fet un llarg camí posant a l’abast tant dels professionals de la història i les ciències socials  com de totes les persones interessades en la història local, molts de coneixements sobre el nostre passat comú. Ho ha fet d’una manera científica però amb un toc divulgatiu que la converteix en una publicació de lectura fàcil per les persones afeccionades a la història i imprescindible per tothom qui vulgui iniciar un treball de recerca acadèmic.

Portada del número 29 publicat el desembre de 2014

TERME va ser introduïda fa cinc anys al repositori RACO –Revistes Catalanes d’Accés Obert- i, a partir d’aquest moment, va donar un gran salt quantitatiu pel que fa a la difusió.  Les estadístiques així ens ho indiquen: les consultes rebudes per la revista no han parat de créixer (el 2011: 11.367; el 2012: 12.271; el 2013: 16.668; el 2014: 15.632 i aquest 2015, 28.165 fins el dia 29 d’octubre). Entre les revistes editades per centres i instituts d’estudis es troba sempre dins les vint més consultades.

Fa un any també va ser classificada per Carhus Plus+ (un sistema de classificació de revistes científiques dels àmbits de les ciències socials i humanitats) com a revista de nivell C.   

No és fàcil que des d’una entitat petita com un centre d’estudis i un arxiu es pugui treballar intensament per treure cada any al carrer una revista i, molt menys, que la qualitat d’aquesta sigui reconeguda per experts. El Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i l’Arxiu Històric de Terrassa han treballat sempre conjuntament –i es continua treballant- per aconseguir que TERME sigui un referent historiogràfic. Ens hem de felicitar de tenir aquesta publicació a Terrassa i hem de felicitar-nos tots plegats per aquesta continuïtat que ens permet gaudir de 30 números de bona història.

Podeu trobar la revista a la Biblioteca Central de Terrassa i en format digital a: www.raco.cat

De: Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa 1995, la primera entrada de la ruta tèxtil

Al final del primer terç del segle XIX, Catalunya inicià un procés d'industrialització que la diferenciaria de les altres regions que l'envoltaven. Des del començament, Terrassa fou un dels centres en el qual es construïren les fàbriques que tenien com a característica principal que una màquina de vapor les feia funcionar. Per aquest motiu se les anomenava "vapors". Els edificis industrials eren unes naus allargades anomenades quadres. Alguns diuen que aquest nom prové de quan funcionaven amb animals. La característica principal d'aquestes ciutats catalanes que les diferenciava de les que existien en altres països industrials, com Anglaterra, és que a la trama urbana es barrejaven l'habitat­ge i les indústries. Fins i tot es poden trobar alguns vapors en què la casa de l'industrial és al costat de la fàbrica com és el cas del vapor Ros. A més dels edificis fabrils, es poden trobar magnífiques residències d'industrials, com la Masia Freixa o la Casa Alegre, i, relativament a la vora, un conjunt de cases, totes iguals, destinades als obrers, com les cases barates d'en Maurí. Es poden veure, també, els edificis dels antics magatzems on hi havia l'administració i la venda del gènere de les diverses indústries. Han subsistit els edificis d'algunes institucions de la burgesia local, com el Banc de Terrassa, el Casino i el Teatre Principal.

            L'arquitectura industrial modernista va aparèixer a finals del segle XIX i principis del XX. A Catalunya van haver-hi nombrosos arquitec­tes renovadors i progressistes, propers a les tendències europees nascudes al voltant de l'Art Nouveau. La figura d'Antoni Gaudí és la principal d'aquest moviment, mentre que Lluís Muncunill destaca també com a arquitecte original i innovador, amb una personalitat molt marcada.

1.- Rambla d'Egara: Fàbrica Aymerich, Amat i Jover

            Vapor Aymerich, Amat i Jover. L'edifici, obra de l'arquitec­te Lluís Muncunill, es va construir entre 1907 i 1909. Destaca per la seva gran nau de més de 10.000 metres quadrats, coberta amb voltes catalanes. Consta de dos cossos i la façana, amb dependències adjacents que formen l'accés i el clos del recinte. En el mur Sud es troba adossada la dependència destinada a la màquina de vapor, amb un cos central sobresortint dels dos laterals i ocupant un lloc privilegiat enfront del portal principal d'accés a la Rambla d'Egara, amb la xemeneia a modus de fita. Xemeneia que consta de base en forma vuitavada amb arcuacions i motllures, amb un pas interior de 2'30 m. Té uns 35 m. d'alçada. La construc­ció és en totxo vist aplantillat. Hi ha un coronament amb collarins de diferents amplades, amb dues fileres de ceràmica esmaltada. La seva verticalitat és correcta. L'edifici de la sala de màquines és de planta rectangular i de grans proporcions, despertant el seu interès en el tracta­ment de les cobertes i claraboies. Aquestes reben la llum per 90 obertures de 2*4 m. La coberta adopta la clàssica disposició de dents de serra, però amb voltes a la catalana de generatriu circular i directriu sinuosa i recolzades damunt d'arcs i columnes de ferro fos. Tot l'edifici es bastit amb totxo vist. La façana de la Rambla d'Egara en totxo vist i decoració endauada, consta d'un atri cobert amb volta a la catalana i dos pabellons laterals i longitudinals que acullen dependències subsidàries.

40 anys després... bibliografia local sobre el franquisme

Aquests dies que tant es recorda la mort del dictador no seré jo qui en faci una altra anàlisi perquè poc podria afegir al que estan dient historiadors de prestigi que han estudiat al personatge i l'època. Busqueu per les xarxes socials les opinions de Just Serna, Julián Casanova, Ángel Viñas, Borja de Riquer o Paul Preston -per cert, alguns d'ells tenen llibres acabats de sortir al carrer que aporten novetats al que fins ara se sabia de Franco-. Aprofiteu també els documentals que es programin a les diferents televisions per conèixer més el període o per recordar: ahir vespre al Canal33 es va repetir el magnífic documental "Avi, et treuré d'aqui", dedicat al vergonyós monument funerari de El Valle de los Caídos.

La meva entrada d'avui té per finalitat recordar que els investigadors i investigadores de la ciutat hem treballat el període i als arxius i biblioteques de Terrassa hi podeu consultar un seguit d'obres si us ve de gust.
-obres generalistes:
Història de Terrassa (1987). Dir.: Xavier Marcet. Ajuntament de Terrassa.
Terrassa segle XX (1993). Dir.: Xavier Marcet. Diario de Terrassa.
-específiques del període:
Els anys foscos de la postguerra, Terrassa 1939-1945 (1999). Xavier Marcet. Fundació Torre del Palau.
Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa, 1939-1979. (2007). José Luis Lacueva, Manel Màrquez, Lourdes Plans. Fundació Torre del Palau.
L'aiguat del 1962, 50 anys després (2012). Coor.: Lourdes Plans. Fundació Torre del Palau.
La riuada de 1962 (2012). Jaume Valls. Ajuntament de Terrassa.
-biografies:
Lluís G. Ventalló i Vergés, 1903-1980 (2005). Mariona Vigués. Fundació Torre del Palau.
Ignàsia Mirosa i Bohigas. Un camí de la por a la solidaritat (2006). Montse Escudé. Josep Palau. Ajuntament de Terrassa.
Maria Bigordà i Montmany, testimoni d'una època obscura (2006). Lourdes Plans. Ajuntament de Terrassa.

Aquesta relació és la mostra que considero més significativa de les publicacions que analitzen el franquisme a Terrassa però hi ha altres referències bibliogràfiques que també aporten elements valuosos -històries de les institucions locals, per exemple-, articles, el fons d'història oral que es pot consultar a l'Arxiu Històric de Terrassa.

Només cal desitjar que els propers anys apareguin més fons historiogràfics que permetin nous estudis i, en conseqüència, més coneixement sobre aquesta llarga etapa del segle XX.

Ruta Medieval -darrera entrada-. Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995

Itinerari:

1.- Carrer Gavatxons: Torre de la Muralla

2.- Carrer Gavatxons-Carrer Cremat: Torre del Palau

3.- Plaça de Mossèn Homs: Esglésies de Sant Pere

4.- Carrer Salmeron: Castell-Cartoixa de Vallparadís

5.- Carrer Serrano: Mas de la "Castlania" 

                           

            Mas de la "Castlania" (Cal Canela). Antiga casa pairal, actualment entre mitgeres degut a l'obertura del carrer que féu desaparèixer una part de la casa i una altra restà amagada per afegits posteriors. Conserva el barri al davant, separat del carrer per una tanca d'obra. La façana conserva la tipologia de mas català. Dels elements nobles de la façana que s'han pogut salvar hi ha el portal adovellat de mig punt, amb escultures figuratives a la clau de les dovelles i un escut i un altre relleu a cada banda de la clau. Conserva també una finestra gòtica al damunt de la porta, en forma d'arc conopial decorat amb cresteries de pedra i amb unes interessants impostes esculpides amb uns dracs que lluiten contra d'altres animals. A la clau de la porta es pot apreciar la figura d'un home amb una espasa matant un drac i sostenint unes balances amb l'altra mà. Aquest casal era l'edifici més interessant dels que formaven part de la Quadra de Vallpara­dís, exceptuant el propi Castell-Cartoixa. Hi ha re­ferències de què cap el 1875 el casal mantenia la seva integritat, però l'incendi del 5 d'octubre de 1885 el deixà molt malmès, especial­ment la torre circular que dominava el Vallpara­dís, enrunada conjunta­ment amb una part del casal en obrir el carrer Serrano. La casa fou construida, entre 1319 i 1323 per ordre de Na Blanca de Centelles.

Més informació a:

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5754

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_la_Castlania

http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2013/01/mas-de-la-castlania_30.html

El gènere biogràfic en la historiografia

Estem d'enhorabona. El proper dijous es presentarà el llibre Domènec Palet i Barba prohom de la Terrassa republicana que és el darrer treball de l'historiador terrassenc Josep Puy. Editat per la Fundació Josep Irla aquest volum pertany a la col·lecció de biografies sobre personatges catalans rellevants que tira endavant aquesta institució.

A aquesta biografia hi podem afegir la tesi doctoral de Juli Colom Josep Roca i Roca: polític, periodista i escriptor republicà. Els anys de joventut, 1848-1878 que desitgem veure publicada en un futur proper, i tenim una primera radiografia del republicanisme terrassenc.

Ambdós personatges -polièdrics com molts dels homes del seu temps- van desenvolupar una trajectòria professional interessant el primer a nivell local i, el segon, des de Barcelona però amb incursions en la política local.

Els dos estudis ens han de permetre conèixer molt més el republicanisme a casa nostra i possibilitar noves anàlisis historiogràfiques sobre el moviment republicà a Terrassa, estudis comparats entre ciutats similars com Sabadell o Manresa (amb les quals es compartia districte electoral) o amb altres.

Deixant de banda la vessant política de Palet i Barba i de Roca i Roca les dues biografies han de posar a l'abast dels lectors elements sobre la tasca cultural dels dos personatges: l'un com a precursor de l'excursionisme científic a Terrassa, l'altre com a periodista.

Els historiadors/res tenim pendent un gran estudi sobre la classe política terrassenca -i les biografies són un primer, i imprescindible, pas per poder plantejar una anàlisi evolutiva dels partits polítics locals, de les entitats i institucions per on passaven aquests polítics, estudis que cursaven, entitats recreatives on es sociabilitzaven, empreses familiars...-, i, també, resta pendent un estudi sobre els moviments culturals anteriors i posteriors al Modernisme i Noucentisme -amb la mateixa metodologia esmentada-.

Penso que ambdós estudis són de lectura obligada per tota persona interessada en el gènere biogràfic, en la història local i, evidentment, pels especialistes en història dels segles XIX i XX.

A partir de dijous podrem tenir a les mans la biografia de Domènec Palet i Barba i, des de fa un temps, la de Josep Roca i Roca es pot consultar al repositori Tesis Doctorals en Xarxa. Espero fer-ne la lectura properament i la posterior reflexió en aquest blog.

La radiodifusió a Terrassa

L’any 1918 es va poder escoltar per primera vegada la ràdio a Terrassa. Un aparell construït per Antoni Escudé va captar els senyals horaris que s’emetien des de la Torre Eiffel.

Tres anys després, el 1921, es van poder escoltar les primeres paraules i música als domicilis que ja tenien aparells radiofònics.

La inauguració de Ràdio Catalana l’any 1925 va fer possible la recepció en galena a Terrassa

•      Ràdio Club Terrassa va néixer el 1928 i un any després es va obtenir l’indicatiu d’emissora d’aficionats: EAR-156.

•      El juliol de 1932 ja es concedir als terrassencs l’emissora EAJ-25 Ràdio Terrassa que va començar a funcionar en període de proves.

•      El dia 1 d’abril de 1933 s’inaugurava el local de Ràdio Terrassa al carrer de la Fontvella.

•      Els primers programes eren musicals i noticiaris i, entre els primers locutors recordem Antolina Boada, Lídia Segués, Anselm Marcet o José Manuel Salillas.

•      De la mateixa manera que va passar amb la premsa escrita, Ràdio Terrassa, gaudia del privilegi de ser l’única emissora local.

Antolina Boada, la primera locutora de Ràdio Terrassa en una imatge de 1933. Procedència: www.francino.com

Grup emissor de Can Boada del Pi, l'any 1948. Procedència: www.francino.com

•      El 1992 Flàix FM, emissora de ràdio, va començar a funcionar a Terrassa, però per molt poc temps, ja que la van traslladar a Barcelona.

•      El 1998 una altra emissora de ràdio s’afegia a l’oferta radiofònica de la ciutat. En aquest cas es tractava d’una emissora municipal: Terrassa 95.1 FM-COMRàdio 

•      El projecte Terrassa 95.1 FM-COMRàdio va ser impulsat per la Societat Municipal de Comunicació.

•      Significà la creació d’una emissora de servei a la ciutat, centrada en la informació sobre Terrassa, amb una programació en català.

•      Compartia els recursos humans i tècnics amb Canal Terrassa. I en un principi la ràdio municipal s'instal·laria als mateixos locals que la televisió, al carrer de Galileu.  

•      Coincidint amb el canvi de nom de TVT pel de Canal Terrassa, l’emissora de ràdio també va transformar el seu nom pel de Radio Municipal de Terrassa, al mateix temps que passava de 95.1 a 95.2 de la Freqüència Modulada.

•      D’altra banda, a finals del 2001, Publi20, SL. va decidir vendre TV20 a Ràdio Club 25, SA.

•      El grup empresarial  de José Manuel Salillas, director de Radio Club 25  passava a estar integrat per dues emissores de ràdio; un diari de distribució gratuïta - Terrassa Societat- i un canal de televisió local. Era el grup mediàtic privat més gran de Terrassa. 

•      El 2000 Ràdio Club 25 emprenia una etapa expansió, amb la inauguració d’una seu a la Gran Via de Madrid. Es volia crear una nova cadena d’emissores comercials d’àmbit estatal.

Terrassa començava el segle XXI amb:

•       Tres emissores de ràdio

•      Una al 828 de l’Ona Mitjana

•      Dues en FM: 95.5 i 95.2

•      Dues televisions

•      Una pública

•      Una privada

I els propietaris d’aquests mitjans de comunicació eren:

-          L’Ajuntament de Terrassa

-          El Grup empresarial Radio Club 25, S. A. 

Ruta Medieval IV de Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995

Itinerari:

1.- Carrer Gavatxons: Torre de la Muralla

2.- Carrer Gavatxons-Carrer Cremat: Torre del Palau

3.- Plaça de Mossèn Homs: Esglésies de Sant Pere

4.- Carrer Salmeron: Castell-Cartoixa de Vallparadís

5.- Carrer Serrano: Mas de la "Castlania"                       

         L'altre nucli conegut del que resten estructures arquitectòniques és el Castell de Vallparadís, documentat al s. XII, però amb diverses transformacions els s. XIV i XV. Tenia una Quadra o Terme sobre la que exercia el seu poder feudal. De la Quadra de Vallparadís destaca l'anomenat Mas de la Castlania o més tardanament Cal Canela, masia fortificada que conserva elements arquitectònics com són la porta adovellada d'entrada i un finestral gòtic sobre la mateixa.

         El Castell de Vallparadís va ser construït entre els segles XII- XIV i restaurat el s.XX. El castell ha passat per diferents fases, ja que, entre 1110 - 1344 era propietat de la família Sanlà-Terrassa; de 1344 a 1413 va passar a ser Cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís; de 1413 a 1852 va pertànyer a la família Sentmenat i de 1852 a 1947 a la família Maurí. El 1947 fou adquirit per l'Ajuntament. El castell, antigament, era destinat a funcions de vi­gilància i defensives i, posteriorment, va ser adaptat a funcions monàstiques. És de planta quadrada amb sis torres, també, quadrades que sobresurten del seu perímetre, format per murs de pedra amb espitlleres. Envoltat de fossar, l'accés es fa per un pont de pedra d'arc rebaixat. El 1344 va ser adaptat com a cartoixa, per la qual cosa es construí un claustre de dos pisos al pati del castell i una església entre la torre central i el mur de la part del Nord i de l'Est, a més d'una sala capitular a l'Est del claustre. El 1373 va ser fortificat i el 1413 fou traspasat a frares carmelitans. 

Procedència de les dues fotografies: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparadis

Entre 1947-1949 va ser restaurat pels arquitectes Alexandre Ferran i Camil Pallàs i el 1959 convertit en Museu Municipal d'Art. La nau gòtica de l'església es anomenada popularment "Tinellet" per la semblança a la del Palau del Tinell de Barcelona. El Castell, envoltat per un jardí públic, està situat al costat del Torrent de Vallparadís, eix generador del gran parc urbà de Vallparadís.

Ruta Medieval III. Terrassa interactiva. Ajuntament de Terrassa, 1995

Conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Procedència: Viquipèdia.

3.- Plaça de Mossèn Homs: Esglésies de Sant Pere

4.- Carrer Salmeron: Castell-Cartoixa de Vallparadís

5.- Carrer Serrano: Mas de la "Castlania"                                

            El principal conjunt arquitectònic religiós ja existent des d'època tardoromana és el de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, important en època pre-romànica i romànica (s. IX al XIII), amb els edificis de Sant Pere, Santa Maria i el baptisteri de Sant Miquel. Conserven també part de la seva ornamentació in-terior, pintures murals, paviments de mosaic i altres elements artístics.

            Església parroquial de Sant Pere. Construïda durant els segles VI al XIX. Estils Pre-romànic i romànic. Es va restaurar el 1976. Església d'una nau amb creuer, formant planta de creu lla-tina. Té un àbsis trilobulat, de tradició romana, amb contra­forts d'època més tardana, cobert amb mitja cúpula i teulada afaixona­da. El creuer és amb volta de canó i teulada a dos vessants. Es pot veure una espadanya a la façana de Ponent, amb dos arcs. Els braços del transep­te, més baixos que el creuer, estan coberts amb mitja volta i teulada a un vessant. La nau presenta una volta apuntada, amb teulada a dos vessants i accés per la banda de Migdia, mitjan­çant una porta amb arquivoltes llises. El mur sud acaba a l'exterior en una cornisa de pedra, amb fris i mènsules esculpides. Les finestres de l'absis i del creuer són esqueixa­des cap en dins. La construcció està feta amb petits carreus o llambordes i teules planes de tradició romana. La paret interior té unes arcades que descansen damunt capitells, enqua­drant, a manera de retaule, pintures murals representant Sant Pere, Jesús, els símbols dels evangelistes i d'altres figures.

Procedència: Viquipèdia

            Església de Santa Maria. S'han trobat restes arqueològiques dels segles IV i VI. L'edifici actual és dels segles VI al XIX. Pertany a l'estil arquitectònic pre-Romànic. Edifici religiós de planta de creu llatina, amb cimbori vuit-avat decorat amb arcuacions llombardes, damunt el qual s'aixeca el campanar que és quadrat i de dos pisos d'alçada. La façana oest té una senzilla porta i arcuacions i bandes llombardes. L'àbsis és quadrat exterior­ment i de ferradura a l'interior. La nau està coberta per volta apuntada i decorada amb pintures. La volta de l'àbsis es troba decorada amb pintures de les èpoques visigòtica i carolíngia, les quals estaven amagades per d'altres de gòtiques primitives que foren tretes el 1937. També a l'absidiola buidada en el mur del braç de l'Epísto­la del creuer hi ha pintures del segle XII, atribuï­des al mestre d'Espinelves, represen­tant un Pantocràtor, i es-cenes de la vida de Sant Tomàs Bècket. Després de les excavacions de 1947 es van posar de manifest les restes arqueològiques de l'antiga basílica paleocris­tiana d'Egara dels segles IV-V. L'es-glé­sia conté nombrosos retaules d'importants artistes catalans del s. XV, com Jaume Huguet i Lluís Borrassà. Al davant de la porta hi ha un paviment de mosaics polícroms d'època romana.

Procedència: Viquipèdia.

            Baptisteri de Sant Miquel. És un edifici d'estil visigòtic, datat al segle VI, però reconstruït al segle IX en època pre-romànica i amb in­fluència mossàrab. Va ser restaurat el 1976. Té una planta exterior quadrada amb àbsis heptago­nal. A l'interior, l'àbsis pren la forma d'arc ultrapas­sat; la coberta és amb cúpu-la, sostinguda per vuit columnes de diferent gruix i de diferent mena de pedra amb quatre capitells romans i quatre de visigòtics. A sota de l'àbsis hi ha la cripta, de tres lòbuls. Els espais interiors resultants del quadrat exterior formen petits racons de planta semicircular coberts amb quarts de cúpules ultrapassades. Els rectangles intermedis són amb voltes d'aresta. Els murs exteriors estan construïts amb carreus irregulars, anomenats llambordes, aprofitats, probablement, de construc­cions romanes. Les cobertes són inclina­des, disposades a diferents nivells i abraçades a quatre aigües. A la volta del baptisteri hi ha pintures murals amb figures de la visió d'Ezequiel.  

Els records de l'Anna Santamaria sobre la guerra civil i primera postguerra

Aquesta fotografia està treta de l'opucle biogràfic que l'Ajuntament de Terrassa dedicà a Anna Santamaria l'any 1995 i que encetà la sèrie de biografies "Terrassenques del segle XX". L'Anna va ser biografiada amb un segon opuscle de la col·lecció Homenatges i també es pot trobar la seva biografia a la viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Santamaria_i_Tusell

Vaig conèixer l'Anna quan em vaig encarregar de la redacció del primer opuscle citat i, més endavant, la vaig tornar a entrevistar per parlar de la guerra civil dins del projecte d'història oral del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa "Memòria Terrassenca". La nostra relació no va acabar aqui i l'Anna va ser membre del consell assessor de llibre L'Abans. Terrassa recull gràfic, 1865-1965.
Anar a casa de l'Anna era anar a aprendre: d'història de Terrassa, de llengua, de política, d'excursionisme...

Del projecte "Memòria Terrassenca" que es pot consultar a l'Arxiu Històric de Terrassa:

I l’Àngel venia de La Barata corrent, aquest diumenge 19 de juliol, baixava de La Barata esparverat, vermell, suat i així que ens va trobar més amunt del burot, nosaltres saltàvem a corda per anar fins al trencall de Matadepera, em pregunta a veure si se “donde está mi padre”. Jo li vaig dir que “estaba a l’Imperial o al cafetín”.

…vèiem passar el cotxe fantasma que li deien, el cotxe fantasma amb gent a dintre i, de vegades, coneixíem la gent que anaven a matar. Jo vaig conèixer el Cinto Figueras.

Entrevista realitzada el 2 de juliol de 2002.

Quan pujaves al tren, si havia passat tal bombardeig a les set, i pujàvem al tren a les nou... sempre hi havia algú... bastanta gent va morir en bombardeigs, atrapada a Barcelona.

Entrevista realitzada el 2 de juliol de 2002.

Al Liceu Dalmau vam tenir una quantitat de gent que venia a aprendre francès que el professor de francès no hi va ser prou a temps; ens va haver de menester als que havíem estudiat francès per ajudar-lo a ensenyar, de tanta gent que ens venia, perquè ja es preparaven...

Entrevista realitzada el 9 de juliol de 2002.

Una barra, els forners ens en feien pagar deu duros, deu duros i jo et diré per fer una comparació que una teixidora de cal Lluís Ballbé i companyia cobrava cinquanta pessetes la setmana, per fer anar un teler… i les urdidores en cobraven trenta-nou, trenta-set o trenta-nou a la setmana i un pa, que es menja en un instant, cinquanta pessetes. Va ser horrorós.

Entrevista realitzada el 9 de juliol de 2002.

Testimoni de Maria Bigordà i Montmany sobre la guerra civil i primera postguerra

Fotografia de Maria Bigordà extreta del llibre Maria Bigordà i Montmany, testimoni d'una època obscura. Publicat per l'Ajuntament de Terrassa, juny 2006. 

El pare de la meva filla tenia un cosí que treballava de viatjant a l’Anònima i ens venia a veure i deia:

-En ve una!. Madrid fa por!.

I va començar

A més quan vivia amb ell, vivia al 22 de Juliol quasi cantonada amb el carrer dels Àngels, a l’altre cantó hi ha el Condicionament i veies passar els trens plens de voluntaris que se n’anaven al front… Em va afectar molt, a més vaig patir gana i les meves filles també. Mare meva!. Allà al carrer Watt havia d’anar a veure si em tocava pa i a la plaça a veure si podia aconseguir encara que fossin fulles de col.

Entrevista realitzada el 21 d’octubre de 2005

Durant la guerra a Ullastrell no es va agafar ningú, ni al senyor rector, que el van amagar. El dia 16 o 17 de març van venir a buscar el pare… El pare va anar a parar a un camp de concentració, no el van jutjar. El van detenir perquè era d’Esquerra Republicana. Va ser molt dur.

Entrevista realitzada el 18 de novembre de 2005

I a la presó de Terrassa hi vaig estar fins el 10 de març del 40… el Dr. Palet va fer que em traslladessin al carrer Molins 11 de Barcelona, a la presó de dones… era un convent de monges… eren paüles com les monges d’aquí, de l’Asil Busquets, nosaltres vam tenir sort amb les monges.

Entrevista realitzada el 21 d’octubre de 2005

Aquestes entrevistes van ser un dels puntals que van permetre la redacció de la biografia de Maria Bigordà a qui haig d'agrair la total confiança que em va fer, la seva sinceritat i l'emoció amb la que recordava aquests fets i altres de més personals i durs.

Dia Nacional en Memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió franquista

Ahir, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys i Jover, es va commemorar per primera vegada El Dia Nacional en Memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió franquista. A Terrassa durant l'acte institucional es va inaugurar l'exposició Psst... passa-ho. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975) una mostra que es pot visitar a l'Arxiu Municipal de la ciutat (carrer del Pantà, 20 baixos).

La guerra civil i la postguerra no han estat de les temàtiques més estudiades per mi però no em són desconegudes. En diversos moments de la meva carrera professional les he hagut d'estudiar i analitzar -gairebé sempre des de la metodologia de la història oral-. Dos projectes diferents em van conduir a conèixer a dues dones que em van colpir profundament.
Quan des del Centre d'Estudis Històrics de Terrassa es va produir el projecte "Memòria Terrassenca" vaig tenir el goig d'entrevistar a l'Anna Santamaria i Tusell (1920-2013) a qui havia conegut anteriorment perquè vaig rebre l'encàrrec de redactar un opuscle biogràfic que la Regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Terrassa impulsava com a homenatge. L'Anna va compartir amb mi els seus records "de guerra". Les vivències d'una joveneta de 16 anys que, durant aquell període, va ser universitària i s'inicià en el món laboral.
Més endavant i, també, de la mà del Centre d'Estudis Històrics vaig rebre l'encàrrec de redactar la biografia de Maria Bigordà i Montmany (1916-2009), mercès a un nou conveni amb la Regidoria de la Dona de Terrassa. La Maria hi va col·laborar sense reserves des del primer moment i vaig realitzar tres entrevistes amb ella i una amb ella i la seva filla Carmen. Tot i tenir gairebé la mateixa edat que l'Anna, la Maria ja era casada durant la guerra, va perdre la seva filla petita, es va separar del marit i, durant la postguerra, va ser empresonada i desterrada a la presó de Las Ventas de Madrid.
Recordo perfectament, encara ara, fragments de les converses que vaig tenir amb cada una d'elles. Els cercaré i en publicaré alguns en una propera entrada perquè, penso, poden ser una mostra de com els mateixos esdeveniments polítics (històrics posteriorment) són viscuts amb intensitat i passió però interpretats de forma diversa pels testimonis directes -víctimes de la guerra civil, en aquest cas- segons les seves respectives ideologies i procedències.  De la mateixa manera que són reinterpretats pels professionals de la història i, també, pels lectors.

La premsa a Terrassa

Entre els mesos de maig i juny de 2011 vaig impartir un curs de dues sessions "pràctiques" i quatre de teòriques al desaparegut Club 60 aleshores ja d'UNNIM. Durant el curs es van fer dues interessants visites:

a Canal Terrassa i al mNACTEC on es van poder visitar les exposicions "La fàbrica tèxtil" i "Mina Pública d'Aigües de Terrassa". 

La primera de les sessions teòriques va estar dedicada als mitjans de comunicació i a la ciutat universitària.  

Per preparar la primera part de la meva intervenció el llibre de capçalera va ser el que podeu veure en la imatge.

A continuació us deixo unes notes sobre quina ha estat la premsa terrassenca des de 1868 fins al 2011:

CURS SOCIETAT I INSTITUCIONS

Terrassa, segles XIX-XXI

•       L’objectiu d’aquest curs és apropar-nos a la història d’algunes de les principals institucions i entitats que, des de mitjans del segle XIX fins a l’actualitat, han contribuït a gestar la societat local.

•       Parlarem dels mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i TV), dels estudis universitaris, de les entitats culturals i de les institucions empresarials i de serveis públics que han contribuït a convertir Terrassa en una de les principals ciutats catalanes.

•       La premsa:

És un conjunt de publicacions impreses de caràcter informatiu. La premsa ha estat també un exemple de la voluntat i la necessitat de comunicar-se amb la resta de la población.

El primer diari  -el Daily Courant- es va publicar a Anglaterra el dia 11 de març de 1702.

El primer diari català no va aparèixer fins el 1762 i ho va fer amb el nom de Diario Curioso, Histórico, Erudito y Comercial, Público y Económico. El dia 1 d’octubre de 1792 va sortir al carrer el Diario de Barcelona. Abans del 1800 es van publicar diaris a: Girona, Tarragona, Vic, Martorell, Lleida, Manresa, Cervera i Reus.

A Terrassa, va ser pels volts de novembre de 1868, quan va aparèixer la premsa escrita.

•       Les tres primeres capçaleres locals van ser:

-          La Honra Nacional, octubre de 1868.

-          El Tarrasense, novembre de 1868.

-          El Republicano del Vallés, també el novembre de 1868.

Acabava de ser destronada Isabel II i s’havia proclamat la I República. S’iniciava un període de llibertat política. Per la premsa va ser un moment molt expansiu i, fins el cop d’estat del general Pavía el desembre de 1874, nombrosos partits i agrupacions polítiques van poder publicar els seus òrgans d’expressió. Era un fet insòlit.

Van ser diaris de molt curta durada i d’ideologia dispar.

•       La de La Honra Nacional, es desconeix, sembla que dels partidaris del destronament d’Isabel II.

•       El Tarrasense era l’òrgan dels monàrquics.  

•     El Republicano del Vallés, va ser el representant de l’agrupació política Círculo Democrático Federalista.

Després del cop d’Estat del general Pavía i la proclamació d’Alfons XII a Terrassa neixen revistes i periòdics conservadors com:

-       El Genio Tarrasense (1875).

-   La Revista Tarrasense (1876-1895). Se’l considera el primer diari important que s’edità a Terrassa i, ideològicament, independent. El seu propietari era l’impressor Vicenç Cusó.

•       Altres publicacions van ser:

-          El Cronista (1881)

-          El Eco de Tarrasa (1883)

-          Gaceta de la Producción Lanera (1884)

-          El Anunciador Industrial (1885)

-          El Pueblo (1885)

-          El Republicano (1885)

-          El Pensamiento Ilustrado (1886)

-          Boletín de la Cámara de Comercio de Tarrasa (1887-en curs)

-          El Tarrasense (1889)

-          Boletín del Ateneo Tarrasense (1891)

-          Hoja Dominical (1892

Entre algunes altres com les revistes culturals i satíriques:

-Lo Barret (1886-1891), la primera publicació en català de Terrassa.

-Diario de Carnaval (1892).

-La Trompeta (1892).

-L’Esparver (1894).

Eren unes publicacions de caràcter humorístic que es caracteritzaven per promocionar la cultura local (poesia, literatura, festes populars com el Carnaval).

Amb el canvi de segle es produí l’aparició de la premsa esportiva. El nou fenomen de masses necessitava diaris especialitzats per poder reforçar la seva presència.

Els primers diaris esportius de Terrassa van ser:

Tarrasa Deportiva, Sports, Vida Sportiva i Esportives (entre 1914 i 1920)

D’informació general:

•       La Comarca (1892-1924)

Va passar per diferents fases però va ser el primer diari local a distribuir-se a Sabadell i Granollers. Era una publicació d’ideologia conservadora. Sense il·lustracions, llevat dels anuncis. Excepcionalment publicava algun article en català.

•       El Dia (1918-1939)

D’ideologia catalanista, durant la guerra civil es convertí en l’òrgan del PSUC. Ideològicament era contrari als posicionaments de La Comarca i llegint ambdós diaris es pot conèixer les discrepàncies polítiques de l’època.

Crónica Social (1911-1936)

Va ser un altre dels grans diaris locals. Pretesament apolític era publicat pel Centre Social Catòlic.  Es va convertir en l’òrgan de la burgesia local i era partidari d’un integrisme catòlic que el va dur, durant la campanya electoral de 1936, fer aparèixer en portada un dibuix d’un treballador amenaçant-ne un altre per discrepàncies ideològiques.

L’Acció. El seu origen es troba en Acción Republicana. Es va publicar entre gener de 1933 a gener de 1939.

Era una publicació de quatre pàgines a cinc columnes i d’aparició diària. Es caracteritzava per ser ideològicament moderat, sobretot si comparem aquesta publicació amb El Dia i Crónica Social, els altres dos diaris més importants de Terrassa.

La premsa republicana: La Lucha electoral; Llivertat; Fraternidad Republicana; Futurisme; El Ciclón i Acción Republicana.

La premsa catalanista: Butlletí del Centre Catalanista; La Sembra; Cap al Ésser; Esprit Jove; El Mal Temps i Pàtria.

Revistes culturals:

La Sembra (1902-1914 i 1915) Ciutat (aproximadament 1910-1914)

Nou-Cents. Suplement de El Dia (1920-1924).

Introdueixen a Terrassa els moviments culturals del Modernisme i el Noucentisme amb col·laboracions de Joan Maragall, Josep Carner, Guerau de Liost, Joan Salvat-Papaseït, Clementina Arderiu, entre d’altres intel·lectuals catalans del moment.

Altres:

Llum Novella (1925)

Terrassa (1929-1930)

L’Abella d’Or (1927-1931)

Alegría (1925-1926). Revista infantil de caràcter tradicional i editada en castellà

Els butlletins dels centres excursionistes d’abans de la guerra civil:

Butlletí del Club Pirinenc

Butlletí del Grup Excursionista Montserrat

Butlletí del Grup Excursionista Fraternitat Republicana

Egara, del grup excursionista del mateix nom

Butlletí del Grup Excursionista La Llanterna

La Mola, del grup excursionista del mateix nom

La premsa en temps de guerra:

L’Acció, òrgan d’ERC;

El Dia d’UGT i el PSUC;

Front, portamveu del POUM;

        Vida Nueva de la CNT.

I les publicacions menors:

Democràcia

Egara Federal

Unitat

Nova Egara

Terrassa

Octubre

Amb l’entrada dels franquistes tots els diaris d’informació general van ser clausurats.

Les noves autoritats van permetre, als antics redactors de Crónica Social, l’edició de La Hoja Oficial de Tarrasa (febrer-novembre de 1939).

El dia 1 de desembre de 1939 apareixia Tarrasa.

        Tarrasa (1939-…)

Va començar amb deu col·laboradors i amb el patrocini de l’Ajuntament i l’Institut Industrial. Des dels inicis s’observa una especial dedicació a l’edició dels dissabtes. A partir de 1953 canvia la capçalera i es denomina Tarrasa Información. Augmenten els col·laboradors –arriben als 34, als anys seixanta-, les seccions i el tiratge.

Altres:

•       No Importa (1942). Era el portamveu de la Falange Española.

•       Patria, òrgan del Hogar del Combatiente

Res d’enfrontaments entre periòdics i cap publicació cultural de nivell, com abans de la guerra. A partir dels anys cinquanta:

•       La Revista Presència (un renaixement del catalanisme i l’aparició de l’ antifranquisme des de l’església).

•       Centro Excursionista de Tarrasa (el 1956 publicà els primers escrits en català).

•       Lumen (bilingüe des de 1959).

La premsa de finals de la dictadura i la democràcia:

•       Tarrasa Información passa a mans de Julián Sanz que canvia la capçalera per la de Diario de Tarrasa i, molt posteriorment, Diari de Terrassa.

•       Apareixen revistes culturals com Al Vent; Terme o Ciutat.

•       Nous diaris: L’Actualitat, El 9 Nou, El 9 Punt, entre d’altres.

•       Publicacions municipals com Visquem Terrassa i l’actual premsa gratuïta o digital.